Capítol X
__________Mor als 39 anys__________
Els
últims temps de la vida d’aquest deixeble de sant Francesc viu en un eremitatge
a Camposampiero: un bosc espès i dalt una noguera gegantina amb un ramatge
atapeït i en forma de corona, on hi construïren una petita cel·la entre les
seves branques. Anhelava d’aquesta manera el silenci i la contemplació.
Ara
bé, com que estimava la vida del frares, cada dia baixava de l’arbre i anava a
dinar al convent d’Arcella, prop de
Pàdua.
Un
dia, mentre prenia l’àpat frugal al convent, tot d’un el va envair un atac hemiplègic quedant paralitzats els
membres del seu cos. Els frares l’aixecaren i el posaren sobre un llit de
sarments. Antoni s’agreujà. Demanà per confessar-se i rebre la comunió i la unció dels malalts. Després, va
entonar “Oh gloriosa Senyora,” un cant a la Mare de Déu, a la que sentia
un afecte especial. En acabat, amb
un somriure i una expressió de pau immensa, digué als qui l’acompanyaven: “Veig el meu Senyor!,” i lliurà la seva
ànima a Déu. Era divendres, el 13 de juny de 1231. Havia complert només 39
anys!
A Pàdua, sense que ningú ho sabés, els nens i nenes corrien pels carrers
cridant: “Ha mort el sant, ha mort el
sant!”. Tothom va córrer cap a Arcella i constataren que era veritat. Pocs
dies després el cos gloriós de fra Antoni rebé sepultura a l’església del
convent dels franciscans de Santa Maria de Pàdua.
Posteriorment
es va construir una gran basílica a la mateixa ciutat, on reposen les relíquies
del sant que, en el transcurs dels anys i segles, i encara avui, són venerades per milers de pelegrins que
hi acudeixen de tot el món.
Una
darrera reflexió: Sant Antoni de Pàdua mostra encara avui el que esdevé als
joves que es deixen seduir per la força de l’Evangeli de Jesús.
Què
diuen els papes